Ana Duato i Darío Grandinetti són Ell i Ella. Són persones que s'han estimat i s'han separat.

Sota la direcció de Magüi Mira.

Van fer com tothom, es van casar, van formar una llar i després, de sobte, es van veure arrencats un de l'altre per la força terrible de la incomunicació.

Han arribat a aquesta ciutat per a executar l'últim acte de la seva separació, el judici del divorci. Segueixen sense saber què els va passar. Van anar cadascú pel seu costat a veure's una última vegada, gairebé sense desitjar-ho. Ella semblaria ser més lliure, més capaç d'oblidar els detalls de la seva pena, de l'infern que van viure, dels seus cops recíprocs. Però no pot oblidar l'essencial, la qual cosa ella veia clarament i amb una certa lògica: el desastre al qual estan destinats els amants que es prometen la vida. En ell, el sofriment encara està latent. Baralla. Vol arrencar aquest dolor de la seva vida. Encara creu en la felicitat eterna. Ell s'exposa al dolor. Ella ho sap. Sap també que sense ella, ell pot ser cruel.

Els dos sols en aquest hotel tota una nit. Nit calenta d'estiu. Parlen i parlen durant hores. S'observen. Hi ha riures, crits, furioses discussions, i amor desesperat. Insuportable amor. Les seves veus es trenquen mentre avança la seva última nit. Nit en blanc. Romanen atrapats en aquella candidesa del primer amor. I ho saben. L'arribada del dia inexorablement posa fi a la seva història. O no. Tot ha acabat. Tot pot començar.

La paraula dura més enllà del final. Mes allà de la mort. L'amor també.

La Música, diu la seva autora, Marguerite Duras, és un constant reescriure la impossible partitura de l'amor.