Una sàtira que homenatja la nostra relació amb el llegat que, segons Lázaro Carreter, constitueix el nostre patrimoni més sòlid: la llengua.

Imaginem que un bon dia, de manera accidental, una dona convencional es convertís de la nit al dia en una erudita consumada de la llengua i la gramàtica. Com canviaria la seva vida aquesta circumstància? ¿Veuria, com se sol dir, eixamplats els seus horitzons personals i professionals o, per contra, aquestes noves destreses li preocuparien la marginació del seu entorn? 

Imaginem, alhora, un prestigiós neurocientífic disposat a sotmetre la dona a un intensiu procés de desprogramació lingüística en sentit oposat al dut a terme pel doctor Higgins sobre la florista Liza Doolitle a la cèlebre obra Pigmalió, de Bernard Shaw. En aquest cas no es tractaria de refinar verbalment el personatge, sinó, inversament, de tornar-lo al seu estat primari de limitació expressiva per evitar-li, d'aquesta manera, els trastorns d'inadaptació social originats després del seu inapropiat accident.