No hi ha un bon motiu per parlar de la mort. Tant de bo no n’haguéssim de parlar mai. Hi hauria quelcom de digne, fins i tot d’admirable, en negar-se a parlar-ne; en oblidar per sempre més les preguntes insuportables: Per què morim? Per què ens hem de morir?

Un noi de setze anys travessa la ciutat a la nit per anar a l’hospital a acomiadar-se del seu pare. Per què? Per què tornar a explicar aquesta història? Si ja sabem com s’acaba. No hi ha un bon motiu per parlar de la mort i, tanmateix, parlar-ne és inevitable. Al llarg del procés de creació d’aquesta obra n’hem parlat moltíssim, durant hores i hores.

Hem parlat dels nostres morts, d’aquells que ens acompanyen i ens acompanyaran sempre encara que de vegades no hi pensem prou, no puguem pensar-hi prou. També n’hem parlat amb fills que han perdut els seus pares, amb companyes que han perdut els seus companys. Elles i ells ens han explicat els seus records més preuats: L’últim viatge a Londres, aquella cançó que sempre cantava i que no he pogut tornar a escoltar, el pacte secret que vam segellar a l’últim moment...

A elles i a ells, moltes gràcies. No hi ha un bon motiu per parlar de la mort però, al mateix temps, quin sentit té que en parlem tan poc? Quin absurd mecanisme evolutiu ens porta a voler negar-la? A amagar-la dels ulls dels més joves, a comportar-nos com si no hi fos, com si no ens acompanyés sempre allà on anem? 

Segurament no hi ha un bon motiu per parlar de la mort i, tot i això, nosaltres hem necessitat tornar a fer-ho. Per tornar a enfrontar-nos a unes forces que no entenem, per afirmar un cop més que estimem persones que ja no hi són, per honorar la foscor i celebrar la llum, per recordar-nos que malgrat tot som aquí.

Premi de la Crítica 2024 al millor text per a Joan Yago.
Premi de la Crítica Serra d'Or d'Arts Escèniques 2024 al millor espectacle de teatre.